dilluns, 9 de gener del 2017

Dictats (2)

Ja tenim els següents dictats aquí:

Dictat núm. 6. Complex d'Èdip.
Havia crescut amb un complex d'Èdip preocupant. Almenys això és el que assegurava el seu psicoanalista, un psicòleg miop que el mirava intensament amb els ulls carregats de diòptries. I ell es recordava dels seus catorze anys acomplexats, la cara plena d'acne, el xandall vell que l'avergonyia i les ulleres de pasta marró, i el pare, sempre inaccessible, tancat al seu despatx. Se sentia lleig i petit davant d'ell. O potser és que el trobava tan atractiu, tan alt i fort, amb els quatre pèls de la barba ben afaitats i el perfil perfecte, com el d'un déu grec, que si s'hi comparava en sortia malparat. Matar el pare? Tampoc n'hi havia per tant. Però potser sí que estava una mica enamorat de la seva mare. Era una dona bonica, esvelta, forta. Se sentia segur al seu costat. Ben mirat, a qui havia sortit, ell? De vegades pensava que l'havien adoptat i no li ho volien dir. Text: Sònia Moll



Dictat núm. 7. L'ex
- T'agrairia que conduïssis amb moderació, Raül, si us plau. Que encara ens estimbarem. Sembla que ho facis expressament. Saps que no m'agrada que corris. A més, tampoc no és tan tard. Segur que serem els primers. Sempre som els primers. I t'he dit mil vegades que no m'agrada. Que és una situació molt incòmoda, i més a casa d'ells, que no sé què li ha agafat a en Pau amb mi. - Crec que encara està enamorat de tu. Que sí, que ho sé. I em sembla bé, però no és just que em tracti així. És un rabiüt que no sap perdre. Al cap i a la fi, jo no en tinc cap culpa, del que va passar. Va ser ell qui et va deixar, no em pot acusar de traïdor ni de mal amic. El que passa és que quan em vas presentar en
aquella festa i va veure que ja estava tot dat i beneït, que tu ja no tornaries amb ell, es va col·lapsar. I ara està rabiós i m'ho fa pagar. Però el pitjor és que sembla que no s'adoni que en Marc també pateix quan estem tots quatre junts. No és beneit. S'adona que el seu home encara està enamorat de tu. Que sí, que ho sé. I no em diguis que no s'hi hauria de mirar més, en Pau. Per respecte a la seva parella, que no ets tu, a veure si s'ho fica al cap d'una vegada. I si li fa coïssor, que se la faci passar. Text: Sònia Moll


Dictat núm 8: El jugador d'handbol.
A mi no m'ha agradat mai el futbol. Ni jugar-hi, ni mirar els partits. Mon pare no m'ho deia, però era evident que estava una mica decebut de la meva indiferència envers els esports competitius. Abans d'anar al camp els dies de partit, encara ho intentava: “Segur que no véns?” Jo feia que no amb el cap des del faristol i tornava a concentrar-me en el pentagrama, per no veure-li la decepció als ulls. Més endavant va intentar-ho amb altres esports suposadament virils: l'hoquei, el criquet, el bàsquet... No hi va haver manera. L'únic dia que vaig intentar fer-lo feliç, en un partit de costellada un estiu a la vall d'Àneu, a la primera part em vaig fracturar l'omòplat en una caiguda gens heroica. De debò que pensava que estaria orgullós de mi quan vaig aparèixer per casa amb el Dídac, un jugador d'handbol del segon equip del Barça. Almenys algú aconseguia apartar-me una estona de l'oboè i dur-me a un camp d'esports sense que jo hi oposés la més mínima resistència... Text: Sònia Moll

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada